Pregària de l'Amistat 5 de maig 2020


Us presentem el vídeo de la pregària i els texts que s'hi van llegir. Que els gaudiu tant com els vàrem gaudir nosaltres. 

Primer el vídeo complert de la pregària




I tot seguit els textos. 


TEXT DE REFLEXIÓ ESCRIT I LLEGIT PER L'ÀNGELS DOÑATE
DE L'ÀMBIT DE PARTICIPACIÓ DE L'ESCOLA PIA DE SATALUNYA


“No és senzill viure amb fondària el quotidià. És un art que s’ha d’aprendre. Potser el primer és aprendre a mirar la vida com un do que se’ns fa cada dia” escriu Pagola.

I en llegir-ho penso que això és exactament el que avui ens cal: redescobrir el quotidià, la seva bellesa i profunditat. Les mans del petit de casa plenes de farina, la mirada del nostre gos, la cançó tantes vegades escoltada i oblidada, donar corda al rellotge del pare, el regust dolç d’una conversa compartida, el ‘a casa bé?’ carregat d’estima que et llença la fornera, la lavanda que esclata i l’abella que la festeja, el poema que fa diana en la memòria i la trucada que la fa en el cor… tots pseudònims de l’amor.

L’Amor, en majúscula, l’Amor que tot ho engloba (la compassió, l’esperança, la justícia, la veritat, l’alegria…), l’Amor, humil, s’amaga en allò ínfim i efímer perquè se sap etern i indestructible.

Vivim en un parèntesi. Temps i espai es redefineixen i, amb ells, qui som, on estem, què fem. Passat i futur es desdibuixen i fonen en un present, que de cop i volta, s’estira com un gat després de la migdiada, més enllà dels calendaris… un present com a regne sense límit i amb un únic rei, el quotidià, allò proper i real. Fins que un dia descobrim que aquest regne també pot desaparèixer, arrasat per la malaltia, la soledat o la mort.

La vida, obrir els ulls, és un regal que se’ns fa cada dia. Agraïm-la de la manera més senzilla: vivint-la, plena i amb sentit, minut a minut, batec a batec. I aquest viure-la amb sentit, no té a veure amb sortir al carrer, graduar-se a la universitat o viatjar.

Aquesta primavera ens ha ensenyat que viure amb sentit passa per estimar l’aquí i l’ara, el que som. Com diria Pedro Salinas “quítate ya los trajes, las señas, los retratos: yo no te quiero así, disfrazada de otra, hija siempre de algo. Te quiero pura, libre, irreductible: tú”. La pandèmia ens ha tret moltes coses que feien soroll i ocupaven espai a la nostra vida i… a la nostra ànima. I sense elles som.

Llavors descobrim que sóc jo, que ets tu, que som nosaltres.

D’aquests dies, per aquest amor a les coses senzilles i a aquest nosaltres, també se’ns preguntarà.

No se’ns preguntarà quants reptes hem complert, quants pastissos hem fet ni quantes hores hem teletreballat.

Se’ns preguntarà, ens preguntarem nosaltres, si hem estimat o no. La pregunta és sempre la mateixa al llarg dels segles, durant el temps de bonança o el de pandèmia. No se’ns acudeixi en aquest quotidià, desproveït de normes i de jutges, amagar-nos de la mirada de l’altre, fugir d’estimar… a qui coneixem i a qui no.

L’altre és la cara de la moneda en què nosaltres som la creu. Inseparables.

“Los mendigos aún,

vacunados de todo,

estirando sus manos”

diu un haiku escrit aquests dies per Fernando Beltrán.

Sí.

O ens havíem cregut que els altres que pateixen, els vulnerables, els marginats… havien desaparegut perquè nosaltres hem deixat de sortir i de veure’ls pel carrer? O de veritat creiem que els desnonats, els abusats, els maltractats han desaparegut perquè els informatius ja no en parlen?

Serem capaços de sumar un oblit sobre un altre oblit i un altre oblit?



Demano valor, força, serenitat per viure amb fondària el quotidià, que implica viure allò senzill, amb sentit i consciència, i viure-ho amb l’altre.

Demano que la memòria i els somnis de justícia no se m’esborrin per no sumar oblits.

Demano ser capaç de mirar la vida amb dignitat i d’agrair-la cadascun dels dies d’aquests temps estranys… amb vosaltres.

 


EVANGELI, LLEGIT PER LA MONTSERRAT GARCIA
DE LA PARRÒQUIA DEL CARME DE BARCELONA

Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús i conversaven de tot el que havia passat. Mentre conversaven Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells,  però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.
Jesús els preguntà:
--De què parleu?
Ells es van aturar i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
--¿Tu ets l'únic foraster que no saps el que hi ha passat aquests dies a Jerusalem?
Els preguntà:
--Què hi ha passat?
Li contestaren:
--El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules:  els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el van entregar i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però ara ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels qui són amb nosaltres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist pas.
Aleshores Jesús els digué:
--Què feixucs d'enteniment i de cor que sou!  ¿No calia que el Messies patís tot això abans d'entrar a la seva glòria?
Llavors va començar a explicar-los tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell.
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà.  Però ells van insistir amb força dient-li:
--Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.
I va entrar per quedar-se amb ells.  Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant.  I es van dir l'un a l'altre:
--¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?
Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem on van trobar els onze i sentien que deien:
--Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!
També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.





TEXT INTRODUCTORI A LES PREGÀRIES PEL XAT
LLEGIT PER LA CRISTINA FIGUERAS I EL SERGI FILLAT, D'EP TÀRREGA

Després que va millorar la situació respiratòria, afectada per una pneumònia provocada pel Coronavirus, a un home de 93 anys, ingressat en un hospital d'Itàlia, se li va demanar que pagués el preu simbòlic d'un dia de respirador.

L'ancià va començar a plorar.

El metge el va animar perquè no plorés, dient que no patís per la factura.

El que va dir el vell, va fer plorar als metges.

- No ploro pels diners que he de pagar. No tinc cap problema per pagar la factura. Ploro perquè durant 93 anys he estat respirant l'aire que Déu m'ha donat i mai m'ha demanat que li pagui. Es necessiten 500 euros per utilitzar el respirador a l'hospital. Quant li dec a Déu ? Mai li he donat gràcies. Potser és el moment de fer-ho. 






INTRODUCCIÓ AL PARENOSTRE ESCRIT PEL PAU LÓPEZ
COMENTANT LA FRASE "VINGUI A NOSALTRES EL VOSTRE REGNE"

VINGUI A NOSALTRES EL VOSTRE REGNE 
 
És un desig.  Quan desitges, demanes, a poder ser, fer un tast o poder gaudir de la cosa demanada. Aquí desitgem “el vostre Regne”. De quin regne estem parlant? Evidentment, del regne del que ens parla Jesús.  I el repte és apassionant si realment ho desitgem: descobrir, escoltar, estar atents al què ens demana o proposa Jesús i fer-lo ben nostre, ben vivencial, ben ARA! El Regne de Déu pot ser aquí, avui... Com el fem “venir”? Jesús ens ho explica constantment... Fent el regne que promou les actituds del bon samarità; el regne que aposta per la innocència dels infants (“si no torneu a ser com els infants no entrareu al Regne del cel”); el regne que promou la humilitat (“no judiqueu i no sereu judicats”); el regne que es desviu per renovar la vida, “el vi nou en bótes noves”, que ens diu Jesús; el que descansa en la confiança (“fixeu-vos com creixen les flors (...) Déu mateix les vesteix així”). Un regne que aposta per la proximitat: Jesús sempre es va apropar als malalts, als que no s’ho estaven passant bé. I ha de ser un regne, aquest d’avui, en el que no hi pot entrar la hipocresia. Quines denúncies va fer Jesús de les autoritats, dels fariseus... No hi pot entrar l’avarícia ni l’afany de riquesa. Recordeu els capítols dels personatges rics que li pregunten “què haig de fer per entrar al teu regne?”.  Hem de ser valents, hem de defensar una justícia que no discrimini. I pregar. El Regne de Déu ens demana pregar, que vol dir promoure, afavorir, mirar de no defallir en la comunicació personal amb Ell. I amb el Pare, que Ell anomenava ABBÁ, papà, i no “Senyor-tot-poderós”. Que aquesta senzilla pregària ens hi ajudi i, tot pregant, fem possible que “vingui a nosaltres el vostre Regne”. 
 
       Pau López Escola Pia Balmes   

Cap comentari:

Publica un comentari

4 Activitats per Corpus

Us presentem quatre activitats vinculades a la festa de Corpus, que es poden fer en família.  Animeu-vos a fer la que més us agradi (o més d...